Història

Entrar Al Sacerdoci

Vers El Sacerdoci

Com més sofreixo, més flors vull oferir A Jesús. Un metge li va dir Al Pare Antoni: ja tenim Un Sant Antoni. Seràs Sant Antoni màrtir del sofriment. Germà, no hem rebut de La Mare de Déu la gràcia d'una cura, sinó molta il * luminació , consol i resignació. Les roses són Per A Jesús, les espines per A Mi.

Després de La Seva Professió va completar els seus estudis secundaris a Bolonya i va obtenir La Seva Llicenciatura el 1922. Després va començar els seus estudis teològics, una preparació immediata per Al Sacerdoci. A més de ser diligent i constant en els seus estudis, va mostrar una gran exactitud en l'observança de la regla, donant així un exemple de pietat sòlida i caritat sincera. El seu professor De Filosofia, Monsenyor Olindo Corsini, va definir A Antoni Com un"estudiant diligent i conscient, un religiós mortificat i exemplar".

Sota el signe De La Creu

Mentrestant, les llargues hores d'estudi tenaç, dutes a terme amb molt sacrifici, les llargues vigílies nocturnes, la seva renúncia a totes les passatemps van ser la causa dels primers signes de malaltia, que, augmentant amb el pas dels anys, van provocar la mort en poc temps. La Vida d'antoni a partir d'ara estarà marcada amb La Creu. La fatiga indeguda i els esforços realitzats per obtenir La Llicència van acabar soscavant el seu marc ja feble. Potser una cura immediata o un període de descans i repòs absolut podrien haver frenat la malaltia, però una repugnància natural en revelar els seus sofriments als Seus Superiors el va fer romandre en silenci amb l'esperança d'un retorn primerenc a la salut. El seu germà, veient - lo cada vegada més prim, es va esforçar per proporcionar-li alguna cosa més nutritiva. Sant antoni ho va acceptar tot per poc temps, però un dia va comentar: "tu ets com la germana de Santa Teresa, que va tractar de curar el sant amb tendresa materna i, en canvi, li va revelar més ocasions de mortificació, perquè ella la va servir segons els seus propis gustos, molt contrari al Del Sant".

Després d'una aparent recuperació de les seves forces va seguir una gran lassitud que el va fer caminar amb una marxa totalitzant. Els seus companys, desconeixedors de la raó, es burlaven de la seva manera de caminar, però se'n reia amb ells, tractant-lo com una fase passatgera de la seva malaltia. Malauradament només era una il * lusió que la seva malaltia fos una cosa passatgera-havia començat el camí de La Creu i hauria d'arribar a l'altura del Calvari. I ell en era conscient. Un episodi tendre revela la força interior de la seva ànima. Un dia, mentre preparava flors per a l'altar Del Santíssim Sagrament, la seva expressió traïa el fet que patia agudament. Un confrere se n'adonà i li digué: "pobre germà, estàs patint, oi?"Una mica més del que és habitual", va respondre amb un somriure. "I per què et canses de cuidar les flors? Hauries d'anar a dormir una estona". "Com més sofreixo, més flors m'agradaria preparar-me Per A Jesús".

Un màrtir del sofriment

La seva malaltia empitjorava molt; els seus braços restaven impotents: l'insomni augmentava fent gairebé impossible la més mínima aplicació. Es va tornar terriblement prim i esgotat per la fatiga. Els seus ulls es van enfonsar en el seu cap i va ser una vista penosa veure'l vagant pels passadissos de la casa.

Davant aquesta deterioració espantosa, els Seus Superiors el van portar a veure El famós metge, El Doctor Murri. Anthony va donar al metge un esbós de la seva malaltia, descrivint les seves fases i el seu progrés. El diagnòstic del Doctor Murri va ser descoratjador: el sistema nerviós del pacient estava en estat d'esfondrament, el cas era greu i li va dir al pacient amb les paraules:" pots millorar, però mai no et pots curar". Aquesta seriosa declaració del doctor es va postrar De nou Antoni. Després d'esperances tan llargues, l'únic que li quedava al davant era la visió competidora de La Creu. No es va espantar ni desanimar. El seu gran temor de moment era que pogués veure's obligat a abandonar els estudis, fins i tot haver d'abandonar la casa religiosa i el més descoratjador de tot era pensar que mai seria capaç de convertir-se en sacerdot. Aquest havia estat el gran desig i el desig de tota la seva vida.

El Seu Superior el va portar a veure un especialista en malalties nervioses. De nou, el veredicte va ser decebedor. El metge va preguntar al pacient quin era el seu nom. Va respondre: "Antoni". "Bé", va murmurar el doctor, " ja teníem Un Sant Antoni. Et convertiràs En Sant Antoni, màrtir de tot sofriment".

Semblava que tot s'enfonsava per Al Pobre Antonio. Les esperances de ser sacerdot un dia semblaven lluny, però el seu desig de santedat no va morir en ell. Va avançar encara més, malgrat les seves amargues proves, en la seva vida de santedat i perfecció. Molts exemples meravellosos de pietat i santedat van sorgir d'aquest període de la seva vida. Fets de caritat, de mortificació, d'obediència i submissió a La voluntat de Déu. Aquestes virtuts, practicades en un grau heroic, van convèncer els Seus Superiors que se li permetés Fer Els Seus Vots Perpetus. També se li va permetre rebre Els Ordes menors D'Ostiarius i Lector amb els seus companys el 20 de desembre. 1924 I Els D'Exorcista I Acolita el 28 De Març., 1925.

Peregrinació A Lourdes

No obstant això, no va ser admès A L'Ordenació Sacerdotal el 1926 amb els seus companys que llavors van ser ordenats. En aquell moment la seva malaltia s'havia manifestat completament i els Seus Superiors pensaven que seria millor que no se li permetés rebre Les Seves Ordres Principals.

Procés acumulat. Al setembre de 1927 El Nou Superior De La Universitat, El Pare Francis Cortinovis, veient com ineficaços eren tots els remeis humans, va buscar ajuda sobrenatural, recorrent a ella a la qual els malalts invoquen sota el nom de "Salut Dels Malalts". Va fer que Antoni marxés A Lourdes amb un company. El seu pelegrinatge va durar des del xvii de setembre fins al vint-i-dosè. Antoni va arribar A Lourdes amb gran esperança en el seu cor i va esperar qualsevol senyal que li fes veure un miracle. No obstant això, la seva cura no era imminent i es va ad per muntar el seu calvari. Va comprendre, com tants altres invàlids, que la bona Dama Dels Pirineus li havia donat un do més gran que el d'alleujament físic.

Al seu retorn a Bolonya va poder dir amb completa resignació resplendent als ulls al confrere que va obrir la porta:" No Hem rebut La gràcia de ser curats, sinó d'un gran consol, llum i resignació".

Torna a la seva família

A mesura que la seva malaltia avançava tota aplicació a l'estudi, i finalment fins i tot a l'oració es va fer impossible, i per tant Els Seus Superiors li van aconsellar que tornés a la seva família. Potser el seu aire natal li retornaria la força del cos que l'obra del sacerdoci exigiria. Al principi va plantejar algunes objeccions, però finalment va acceptar el consell dels Seus Superiors com la voluntat de Déu. Se'n va anar sense renunciar a tota esperança de poder algun dia tornar a la Seva Estimada Congregació. La cura amorosa de la seva família, i particularment la cura amorosa de la seva mare semblava donar força al seu esperit i al seu cos, però després dels primers dies, però, va començar a sentir-se insatisfet i poc a poc la por d'haver actuat en contra dels seus vots, d'haver estat mancat de fidelitat a Déu no li permetria la pau de consciència. Va escriure Al Pare General, Mn. Lorenzo Phillipe, que havia succeït A Mn. Dehon, demanant-li consell, ajuda i consol. Van passar els anys i Es va aconsellar A Antoni que demanés una dispensa dels seus vots. Però el seu cor estava molt trist. El Superior general va intentar consolar-lo. Les seves amables paraules semblaven eliminar tota aprensió i fer-lo dimitir per separar-se de la Congregació. Però per a ell va ser una separació cruel. En la seva ànima sensible va començar a sentir que les espines i les penes serien la seva porció contínua. Caminant un dia Amb El seu cosí Gelasi, va veure algunes roses, en va agafar diverses i gairebé per instint va començar a treure les espines. Quan el seu cosí li va preguntar què estava fent, va respondre:"Les roses són Per A Jesús, les espines són per a Mi". Va sentir que la creu era la seva sort i la va abraçar generosament.

El gran judici

L'esperava un judici més dur i terrible. Mentre estava amb la seva família, la seva estimada mare va morir el setè de novembre de 1928. Sant antoni la consolava amb paraules De fe I d'esperança Cristiana, preparant-la per al pas a l'eternitat. Va acceptar amb resignació silenciosa la voluntat De Déu, però el seu esperit esgotat es va veure gairebé vençut per aquesta terrible tragèdia. Molts anys després – L'Antoni era mort llavors-es va trobar al taüt de la seva mare, un petit tub de vidre en el qual hi havia una carta que no es podia llegir sense una gran emoció. Va ser el seu últim adéu a la seva estimada mare. El record permanent de la seva mare va ser sempre un record preciós que sempre el consolava, li donava forces i l'encoratjava a fer-ho bé.

Apropant-se a l'objectiu

La pèrdua de La seva mare va agreujar La condició D'Antoni. Se sentia aclaparat per una sensació de la més gran lassitud. L'any 1929 va passar per a ell en un estat d'absoluta desesperança. Després d'haver estat dispensat dels seus vots, el Superior General va ser tan amable de recomanar-lo al bisbe D'Avellino perquè s'incorporés a la seva diòcesi. Va ser acceptat i el catorzè de juny de 1930 va ser admès al Subdiaconat i el desè d'agost va ser Nomenat Diaca. Aviat faria el gran pas; tornava a estar en el camí cap al seu ideal del qual mai no s'havia desviat, esperant amb resignació la voluntat de Déu.

Translated by Yandex.Translate and Global Translator